Quan ja començava a fer-se fosc, l’Enric, un home sense por, caminava tot sol cap a Campdevànol remugant contra els seus amics que acabava de deixar. Havien estat fent una timba, però els molt porucs no havien volgut continuar jugant fins tard com feien habitualment per no sé quins romanços sobre la nit de Tots Sants. S’ha de ser curt de gambals per creure en aquestes històries de velles, pensava l’Enric. Històries sobre les ànimes de difunts que havia sentit tota la vida. Qui pot creure encara en això?
No sé si les
persones que esteu llegint aquesta història heu caminat mai soles de
nit per camins rurals allunyats de la llum i els sorolls de les
ciutats. S’hi ha d’estar avesat o tenir els nervis temperats per
avançar sol en la foscor. A més si és la nit de difunts i t’has
passat la tarda escoltant històries de morts i malediccions és
difícil mantenir el pas, però l’Enric no tenia aquest problema.
Potser la seva mentalitat pràctica i enfocada a la vida quotidiana
no estava preparada per imaginar-se tots els horrors que li
explicaven.
Així doncs,
continuava caminant distret en els seus pensaments quan de cop i
volta va començar a sentir uns crits. Uns crits que no podia dir si
eren de dolor o de por, esmorteïts per la distància i el bosc.
Potser la majoria de les persones haurien fugit, corrent per intentar
arribar el més aviat possible al poble, però l’Enric era fidel
als seus principis. Va agafar aire i va sortir del camí en direcció
d'on venien els crits, sense córrer, sense presses i intentant
contenir els batecs del cor. Es va endinsar en el bosc, amb l’orella
atenta per a guiar-se en direcció als laments esporàdics que
sentia. No li va caldre allunyar-se gaire del camí per arribar a una
clariana entre els arbres on el dolor i els crits ofegats bullien com
si fos una olla a pressió. Els crits li arribaven al cap,
traspassaven el cervell, crits d’homes joves que cridaven, odi i
por. Va quedar dret, palplantat buscant, amb la mirada, algú que
necessites ajut, però estava sol i enfront seu només hi havia una
alzina, una alzina que sagnava. Va fixar la mirada en l’arbre del
qual sortia un líquid espès i que semblava plorar, amb un plor que
s’unia al de totes aquelles veus que se li ficaven al cap. Però
allà no s’hi veia ningú, ningú més que ell i l’arbre. No va
poder més i va córrer, córrer sense mirar on posava els peus,
perdent a cada passa una part de la seva seguretat. Va retrobar el
camí i va seguir corrent en la foscor, sense control fins que alguna
cosa se li va aparèixer entre les ombres. Va frenar de sobte per
evitar ensopegar amb un vell que anava en sentit contrari. Un vell
menut que caminava amb dificultats.
-
Atura’t noi. Els has sentit, oi? –va preguntar el vell.
L’Enric, més
tranquil en sentir una veu humana, va preguntar:
- Sí, vostè en
sap alguna cosa?
Ara que havia
deixat de córrer i estava més calmat, va reconèixer l’home, era
un vell solitari del poble amb el qual amb prou feines creuava unes
paraules de tant en tant.
- És una història
antiga, la gent xerra, però ja molt pocs la coneixen i la majoria
dels qui la coneixen no en volen saber res.
- Jo vull saber-ho.
- Doncs bé, ja fa
molts anys, durant les carlinades, la tercera de les guerres
carlines, un grup de carrabiners que defensaven Ripoll van ser presos
pels carlins. En la clariana davant de l’arbre els presoners van
ser afusellats. Alguns d’ells eren joves i cridaven. Cridaven molt
fort.
- I la sang de
l’arbre?
- Una de les bales
va ferir l’alzina i cada any per les mateixes dates l'arbre, quan
el sol es pon, comença a plorar aquest suc estrany que la gent diu
que és sang.
L’home va donar
una passa endavant indicant que volia posar final a la conversa.
- Però com pot
saber tantes coses? I on va ara?
- Quan era jove jo
també vaig veure el que tu has vist avui. Però jo ja coneixia la
història dels pobres carrabiners i vaig saber reconèixer la seva
por, que era més gran que no pas la meva. Des de llavors tots els
anys m’arribo fins l’alzina i m’estic una estona allà,
acompanyant-los. I em faig la il·lusió que potser els ajudo a
aconseguir la pau.
L’home es va
acomiadar i va prosseguir el seu camí cap a l’alzina amb petites
passes, es va endinsar en la foscor i al cap de pocs segons havia
desaparegut.
L’Enric no va
explicar aquesta història a la gent del poble ni als seus amics,
però pocs anys després quan es va assabentar que l’home vell
havia mort va decidir que potser era la seva obligació fer, un cop a
l’any, una visita a l’alzina.
Adaptació d'una de les llegendes de Tots Sants recollides al Costumari de Joan Amades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada