hivern

CANÇÓ DE TARDOR

Mes de juny, cal dur la falç al puny.
Al juliol, descansa aquell qui vol.
Ai, l'agost, quin mes tan calorós!
Però a finals de setembre, tothom ho ha d'entendre,
arriba la tardor, doncs hi ha un canvi d'estació.

Caragols, bolets, castanyes, pomes i magranes
ens fan pensar en el temps de tardor.
Els boscos canvien de color, les fulles cauen,
també la pluja ens fa sentir una altra olor.
I poc a poc veiem com s'enfosqueix el dia,
com, lentament, se'n va la claror.
Però al mateix temps cantem amb joia i alegria,
cantem tots junts ara que som a la tardor.

Ben aviat, la tardor s'ha acabat.
Tots pensem en el fred de l'hivern.
I quan ja la neu es fondrà
vindrà la primavera, que l'estiu té a l'espera,
que ens portarà calor fins que torni la tardor.

Caragols, bolets, castanyes ...

El dia dels morts

Llànties de cementiri

La cançó del vell Cabrés

Mascabrers actualment

A la muntanya de Prades, si hi havia dos hostals.

Nou portes tenen obertes, totes nou al camí ral:

Mas Cabrés dalt de la serra, Mas del Frare a baix del pla.

La verge de Siurana aidi al pobre vianant,

que la negra nit l’atrapa, per aquells foscos topants.

Si als quatre camins arriba, no gaire més lluny irà;

les mules se li deturen, amb el cap esperitat.

Dalt del coll de la batalla, un tió encès ha brandat:

les mules se li deturen, amb el cap esperitat.

Veuen una manta negra, amb dos punyals encreuats.

La verge de Siurana aidi al pobre vianant,

que la negra nit l’atrapa, per aquells foscos topants.

Si no hi deixava les unces, prou hi deixava la sang:

li fan dir una missa negra, si s’escau ser capellà,

si n’era una donzella, l’honra havia de deixar.

La verge de Siurana no vulgui mai perdonar

el vell Cabrés i el del Frare que a l’infern deuen cremar.

Tots els crims que els dos vells feien el pou els ha d’ocultar.

Era un pou en sense sola: Déu ho sap on deu donar.

Quan aquells dos vells morien, la Verge els va castigar:

que s’hi senten nit i dia, com hi criden malaurats,

i aquell pou que no es sabia, on devia anar a parar,

ara és ple d’una aigua morta, tèrbola i roja de sang.

Per morta i fonda que sigui, s’hi aviva un cop cada any.

La diada assenyalada, la diada de Tots Sants,

munta l’aigua a flor de terra, tèrbola i roja de sang

i s’hi senten nit i dia com hi criden malaurats,

el vell Cabrés i el del frare que a l’infern deuen cremar.

Per tot el comtat de Prades, la veu s’ha anat escampant.

La casa ha quedat deserta, Mas Cabrés abandonat.

Ai del qui gosi tornar-hi! Ni la Verge li valdrà.

Serà condemnat en vida, que és la pena de més dany.

La verge de Siurana no vulgui mai perdonar

el vell Cabrés i el del Frare que a l’infern deuen cremar.

Ventura Gassol i Rovira

dites de tardor

SETEMBRE

Bon temps pel setembre, millor pel desembre.
Dels dotze mesos que hi ha, el setembre és el més malsà.
Juliol blader, setembre raïmer.
La lluna setembral és la més clara de l’any.
Pel setembre cull les pomes, abans no vinguin les bromes.
Pluges pel setembre i neus per Nadal és temps natural.
El setembre s’emporta els ponts o eixuga les fonts.
Per sant Miquel, el berenar se’n puja al cel.

TARDOR

A la tardor, ni fred ni calor.
La tardor porta tristor.
Per la tardor no feu festa major.
Per sant Sirvent acaba la tardor i comença l’Advent.
Pluja de tardor, pluja de saó.
Si plou per sant Bartomeu, bona tardor tindreu.
Tardor i hivern, per al vell, temps d’infern.
Tardor verdadera, per sant Miquel la pluja primera.

Platja de tardor (Xavier Amorós)

29 de setembre de 1988

Botigues de mar 1987-1989

Sóc, plantat, a la platja plena de sol, en ple migdia. La Sònia, tres metres més enllà, esvelta i alzinada, contempla l'horitzó amb els ulls entreoberts. La mar és resplendent; l'aigua, enlluerna.

El sol ja no rosteix. És un sol que no crema: és el sol de setembre, que acull càlidament, que t'amanyaga. Carrega l'aire de tebiors aturades, de tebiors candoroses, de partícules flonges, com una pols de caixmir que s'esvaís entre clarors afables.

A la platja d'avui, -la platja del dissabte- hi ha molta gent, a grups, que no es destorben, que reposen molt quiets, somrient, en silenci, a tanta lluminària, rebent la sal i l'or com un regal que estimen. La festa de setembre abasta els horitzons, sense calitja que la torbi, sense un núvol hostil, amb tots els finestrals de la rosa dels vents oberts de bat a bat. Tothom adora el sol, com si la platja fos un enorme oratori, com si s'entreveiés el paradís perdut o, si més no, el seu trailer.

Arriba, temps enllà, amb el sol dalt de tot, una brisa frescal, feta garbí seràfic, talment una incessant desfilada de pètals, màgicament soldat, sense plecs ni costures, que et passa per la pell amb sol acumulat i que t'amoixa igual que la gata d'angora més manyaga, sortil

lera de tacte sedós i vegetal, Mata-Hari vinguda, no exactament del glaç, sinó, potser, del fons d'una boixeda.

I a l'instant, et revé, com de sorpresa, la idea d'un record fet olor de setembre posat sota d'un bosc, d'un bosc del mateix Camp, sense allunyar-nos gaire. És llavors quan retornen les paraules majors: la veu del Ramon Gomis, parlant, ahir, d'aquell Paisatge de tardor, en un ajuntament també vestit de festa.

setembre

El setembre anuncia
la tardor que s'apropa
cada dia.
Sota un cel d'un blau tendre,
la natura ens ensenya
a comprendre
que l'estiu que s'acaba
ha deixat tots els arbres
plens de saba
per passar la hivernada
sense cap por del vent 
ni la gelada.
Com si fos un emblema,
pel setembre comença
la verema
i el pàmpol d'or convida
a renovar la força
de la vida.
Tornarem a l'escola
que ja deu estar trista
tota sola
i amb els amics de sempre
celebrarem amb joia
el setembre.

Miquel Martí i Pol