LES ARANYES I LA NIT DE NADAL

A la nit de Nadal, poc després de néixer l’Infant Jesús tothom va anar a portar-li presents, els pastors li duien formatges, xaiets, mantega... d’altres li oferien llet, pa, peixos... alguns confiters li portaven xocolata, torrons, galetes... una pagesa li oferia un pollastre, un cistell de pastanagues... uns nens li donaven dibuixos, treballs manuals, fins i tot una colla li cantaven nadales... passada la mitja nit tots cansats per la festa, la caminada i l’espera van anar a dormir.

Va ser quan al mig d’aquell silenci els animals que eren per allà també van oferir a l’Infant Jesús tot allò que tenien o sabien fer; un canari va fer uns refilets i una cantarella com mai no s’havia sentit enlloc, uns gatets li van dur els seus cascavells mentre amb la cua li feien manyagues, un gos es va posar dret sobre les seves potes del darrera i va començar a ballar una divertida dansa que va fer somriure a l’Infant, uns xais petits amb la seva llaneta li cobrien els peuets i li donaven escalfor; tots miraven de fer-li alguna cosa, fins que van arribar les aranyes; en veure-les, els altres animals van posar una cara estranya, un xic com de fàstic o desagradable, qui sap que oferirien aquelles bestioles tan lletges! De seguida les aranyes es van enfilar al sostre i tot filant, filant van anar teixint diferents fils de teranyina de color gris que penjaven per aquí i per allà.

Que lleig!, deien alguns animals.

Però elles no paraven de treballar, allò era tot el que sabien fer i ho feien el millor possible, però els altres se’n reien o feien mofa.

L’Infant Jesús, content com estava i agraït ja que sabia que allò era el millor present que podien oferir les aranyes, va alçar la mà, i beneint els animalots i els fils de teranyina, aquestes es van convertir en colors platejats i plens de llum que van ser l’admiració de totes les altres bestioles.

I encara avui en dia, es recorda aquest fet de les aranyes, i quan s’adorna l’arbre de Nadal se li pengen fils prims com llàgrimes, llargs, lluents, daurats o platejats que li donen una bellesa gairebé màgica i lluminosa.

Ramon Fuster i Rabés – “Celebrem el Nadal”

L’hoste de Nadal

“Quan l’infant Sauló era petit, a casa seva tenien el costum, costum corrent de totes les famílies amb infants del Camp de Tarragona, de portar els menuts, un dia o dos abans del vint-i-cinc de desembre, als baixos de la casa on hi ha la llenya apilada, per tal de cercar-hi el tió de Nadal.

Davant les soques gruixudes, sovint encara terroses i amb grumolls argilencs aferrats a les rels d’avellaners, garofers o oliveres pels anys atuïts o pels freds d’un hivern massa cru, entrava als petits una alegre frisança d’endevinar quina fóra de dintre la pila negrosa la que seria el tió de Nadal.

La que durien bentost a la cuina, que amorrarien de cap a les brases, que baldarien a cops de bastó i ella els daria torrons i joguines i tot fonent-se en flames i cendres, la soca morta de temps reviuria a la llar i al seu voltant encendria l’amor i la joia que als homes ajunta els focs de Nadal.

-“Va! Trieu!”, deia el mosso Josep. “ Trieu la més grossa!” Ells volien la més retrorçada, l’estranya, la que no té figura de soca i que a llurs esguards infantils prenia forma de bèstia, de cavall o de mula, aquelles formes fantàstiques del regne animal que de vegades prenen les soques dels arbres, aquella forma animada que ha de tenir un bon tió de Nadal.

Al coll carregada, envoltat de gaubança i cridòria, Josep la muntava a la cuina, l’ajeia a la llar, però no la deixava cremar, perquè calia esperar la gran vetlla, gran vetlla del fet sorprenent i inefable… Per als infants que l’havien triada, d’ençà que Josep l’havia duta a l’esquena, ja era, però, la flor de llur somni, el meravellós tió de Nadal.

S’embadalien de veure-la enorme al peu del mur fosc i torrat de la llar, inconmovible i sencera, llepada de flames, de socarrim i de fum envoltada, però insensible a les urpes del foc com si sabés que no era encar l’hora, que no era encara el seu dia, el dia, l’hora, la vetlla de fer el gran paper de tió de Nadal.

Mentrestant el nodrien amb segó i garrofes, carbassa i alfals i, obedients al consell de llurs pares, el deixaven tot sol a la cuina –que davant d’altri no gosa menjar-, el deixaven tot sol amb les menges tan bones que esdevindrien torrons i joguines la nit de Nadal.

La vetlla sagrada, la meravellosa vetlla de Nadal, el tió empenyien, el tió abocaven de cap a les flames i se li arboraven els cabells vermells. Llavors exultaven els petits i els grans: “Caga tió, sinó et daré un cop de bastó!” I de sota el ventre del sofert tió eixien joguines, torrons d’avellanes i aquell de la mula, que era un cagalló tot enfarinat com un massapà, l’innocent engany present de l’estable que a tots feia riure, l’engany de cada any, que evoca l’estable del primer Nadal.

JOAN PUIG I FERRETER

L’hoste de Nadal (fragment)

–Història amb aire de balada-