dijous, 30 d’octubre del 2014
Cementiris
GUIA D'UN CEMENTIRI RURAL
Aquí només s'hi pot venir els dies
assenyalats (la resta de l'any tanquen).
En aquest lloc no es designen els morts
ja que esdevenen, cada any, un record,
viu. En el fons tothom sap que és veí
de l'altre, fins i tot del que contempla
la vida des del seu racó marmori.
Així, el cementiri es converteix
en un local més que el poble conserva,
com els diversos bars on recuperen
l'oblit, com els pocs bancs en què no es fa
cap gestió, només s'hi tafaneja.
Un cementiri rural no és cap línia
divisòria, no separa els vius
dels morts, sinó dos diferents estadis
d'una mateixa situació
que els habitants, com a veïns, relleven.
Xavier Farré
GUIA D'UN CEMENTIRI URBÀ
L’anonimat de les persones mudes
és el canvi més freqüent en aquest
banc on les gestions no fan fallida.
Gairebé sempre hi ha gent que passeja,
gent que reflexiona, gent que plora,
gent que profundament no sap comprendre
per quin motiu es trobn en aquesta
solitud augmentada en miralls
trencats per unes lletres que no volen
dir res, dates que la història perd.
Els cementiris urbans són reflexos
de les seves ciutats que es fan presents
al llarg de tots els dies i les nits.
Un cementiri urbà és una frontera
que separa la solitud humana
de l’anònima solitud de l’ànima.
Xavier Farré
L'alzina que sagna
Quan ja començava a fer-se fosc, l’Enric, un home sense por, caminava tot sol cap a Campdevànol remugant contra els seus amics que acabava de deixar. Havien estat fent una timba, però els molt porucs no havien volgut continuar jugant fins tard com feien habitualment per no sé quins romanços sobre la nit de Tots Sants. S’ha de ser curt de gambals per creure en aquestes històries de velles, pensava l’Enric. Històries sobre les ànimes de difunts que havia sentit tota la vida. Qui pot creure encara en això?
No sé si les
persones que esteu llegint aquesta història heu caminat mai soles de
nit per camins rurals allunyats de la llum i els sorolls de les
ciutats. S’hi ha d’estar avesat o tenir els nervis temperats per
avançar sol en la foscor. A més si és la nit de difunts i t’has
passat la tarda escoltant històries de morts i malediccions és
difícil mantenir el pas, però l’Enric no tenia aquest problema.
Potser la seva mentalitat pràctica i enfocada a la vida quotidiana
no estava preparada per imaginar-se tots els horrors que li
explicaven.
Així doncs,
continuava caminant distret en els seus pensaments quan de cop i
volta va començar a sentir uns crits. Uns crits que no podia dir si
eren de dolor o de por, esmorteïts per la distància i el bosc.
Potser la majoria de les persones haurien fugit, corrent per intentar
arribar el més aviat possible al poble, però l’Enric era fidel
als seus principis. Va agafar aire i va sortir del camí en direcció
d'on venien els crits, sense córrer, sense presses i intentant
contenir els batecs del cor. Es va endinsar en el bosc, amb l’orella
atenta per a guiar-se en direcció als laments esporàdics que
sentia. No li va caldre allunyar-se gaire del camí per arribar a una
clariana entre els arbres on el dolor i els crits ofegats bullien com
si fos una olla a pressió. Els crits li arribaven al cap,
traspassaven el cervell, crits d’homes joves que cridaven, odi i
por. Va quedar dret, palplantat buscant, amb la mirada, algú que
necessites ajut, però estava sol i enfront seu només hi havia una
alzina, una alzina que sagnava. Va fixar la mirada en l’arbre del
qual sortia un líquid espès i que semblava plorar, amb un plor que
s’unia al de totes aquelles veus que se li ficaven al cap. Però
allà no s’hi veia ningú, ningú més que ell i l’arbre. No va
poder més i va córrer, córrer sense mirar on posava els peus,
perdent a cada passa una part de la seva seguretat. Va retrobar el
camí i va seguir corrent en la foscor, sense control fins que alguna
cosa se li va aparèixer entre les ombres. Va frenar de sobte per
evitar ensopegar amb un vell que anava en sentit contrari. Un vell
menut que caminava amb dificultats.
-
Atura’t noi. Els has sentit, oi? –va preguntar el vell.
L’Enric, més
tranquil en sentir una veu humana, va preguntar:
- Sí, vostè en
sap alguna cosa?
Ara que havia
deixat de córrer i estava més calmat, va reconèixer l’home, era
un vell solitari del poble amb el qual amb prou feines creuava unes
paraules de tant en tant.
- És una història
antiga, la gent xerra, però ja molt pocs la coneixen i la majoria
dels qui la coneixen no en volen saber res.
- Jo vull saber-ho.
- Doncs bé, ja fa
molts anys, durant les carlinades, la tercera de les guerres
carlines, un grup de carrabiners que defensaven Ripoll van ser presos
pels carlins. En la clariana davant de l’arbre els presoners van
ser afusellats. Alguns d’ells eren joves i cridaven. Cridaven molt
fort.
- I la sang de
l’arbre?
- Una de les bales
va ferir l’alzina i cada any per les mateixes dates l'arbre, quan
el sol es pon, comença a plorar aquest suc estrany que la gent diu
que és sang.
L’home va donar
una passa endavant indicant que volia posar final a la conversa.
- Però com pot
saber tantes coses? I on va ara?
- Quan era jove jo
també vaig veure el que tu has vist avui. Però jo ja coneixia la
història dels pobres carrabiners i vaig saber reconèixer la seva
por, que era més gran que no pas la meva. Des de llavors tots els
anys m’arribo fins l’alzina i m’estic una estona allà,
acompanyant-los. I em faig la il·lusió que potser els ajudo a
aconseguir la pau.
L’home es va
acomiadar i va prosseguir el seu camí cap a l’alzina amb petites
passes, es va endinsar en la foscor i al cap de pocs segons havia
desaparegut.
L’Enric no va
explicar aquesta història a la gent del poble ni als seus amics,
però pocs anys després quan es va assabentar que l’home vell
havia mort va decidir que potser era la seva obligació fer, un cop a
l’any, una visita a l’alzina.
Adaptació d'una de les llegendes de Tots Sants recollides al Costumari de Joan Amades.
Font: Costumari català
Volum V. Tardor
Salvat
Editores
Barcelona, 1956
El vaixell de les ànimes
En un poble mariner vivia una noia que per la seva bellesa, més
que no pas pel seu caràcter, era desitjada per diversos pretendents
dels pobles propers. La Carme, que així es deia la noia en homenatge
a la patrona dels mariners, feia servir el poder que li donava el fet
de ser cercada per tants candidats, jugava i jugava amb ells
allargant el moment de la seva elecció. Un dels candidats, anomenat
Joan, era dels més agosarats en els seus intents, però també era
dels qui menys possibilitats tenia ja que era fill d'una família
pobre de pescadors. Malgrat tot, Joan no donava el braç a torçar,
ja que la seva obsessió per la noia no el deixava viure en pau.
La vigília de Tots Sants ho va provar de nou, es va arribar a la
casa de la noia i en veure-la sortir va aprofitar per a plantejar un
cop més la seva proposta. Al cap i a la fi, ella mai no li havia
donat un no per resposta. Ella li va contestar:
- Podria casar-me amb un home pobre, però no podria viure amb un
home que no és valent.
- Qui diu que no sóc valent?
- No ho
sé. La gent parla i alguns diuen que ets poruc i que el mar et fa
tremolar més que no pas el fred.
- Això no és pas cert. Quina
gent diu això?
- Si vols em pots demostrar que ets valent, fer
callar totes les veus i que realment desitges casar-te amb mi.
-
Com ho hauria de fer?
- Aquesta nit, quan les campanes ja toquin
en memòria dels difunts i les famílies estiguin totes recollides a
les cases, ves tot sol al port i espera allà a veure si surt alguna
ànima pena de les aigües. Si ets capaç de passar la nit vora
l'aigua, sense moure't, passaràs a ser el meu promès.
- En una
nit com aquesta no es poden fers jocs com aquest.
- És
precisament en una nit com aquesta quan té valor fer un joc com
aquest.
Joan va tornar amb el cap cot a casa. Per una banda somniava en la
promesa de la noia i en el futur que li esperava amb una dona tan
bella, però per altra el pes de totes les històries que havia
sentit des de menut sobre les ànimes i la nit de difunts li pesaven
tant que li ensorraven l'ànim. Decidit a fer-ho, va anar a trobar en
Pere, el seu amic i veí des de ben petits.
- Joan, no pots fer aquesta ximpleria. Jo no crec en ànimes ni en
monstres del mar, però val més no temptar la sort.
- Si no ho
faig, no només la perdré a ella, sinó que jo mateix tindré
vergonya per sempre d'haver tingut por. Només imaginar-me-la
explicant a tothom, entre rialles, la por que vaig tenir en no
gosar-ho fer, quan ho tenia a la mà em posa malalt. Estic decidit a
passar la nit allà.
- Si estàs decidit a fer-ho, jo t'hi
acompanyaré.
- No pots acompanyar-m'hi. Això ho haig de fer tot
sol.
- Doncs si així ho vols fer, segueix aquest consell, si
veus qualsevol cosa, sigui el que sigui no te l'escoltis.
- Demà
riure'm de tot això - va dir sense massa convenciment.
Unes hores després d'aquesta conversa, quan ja era fosc i tothom
era a casa, en Joan es va fondre amb la foscor d'una nit sense lluna
i va baixar cap el port. Va buscar un racó ben a prop de les onades
que colpejaven les roques, es va tapar amb una manta que duia i es va
asseure a esperar les ànimes.
En Pere donava voltes a la seva habitació, neguitejat pel que li
podia passar en Joan. Fart de patir, va decidir llevar-se i treure al
cap al port per veure si el seu amic estava bé. Es va abrigar de
pressa i va fer el mateix camí que en Joan, caminant en la mateixa
foscor, però amb un fort vent que bufava llastimós. Quan era vora
el port, li va semblar veure entre les ombres, potser dins les aigües
el seu amic dret. Enfront seu, mar en dins, s'hi entreveia una gran
ombra, semblava un vaixell fosc de contorns difusos i velam negre.
Ressonava el so d'una mena de corn marí, com el vent del mar. O
potser era vent. Vent que deia, gemegant, vine amb nosaltres. Pere es
va posar les mans a les orelles i va cridar tan fort com va poder:
- Joan, no l'escoltis! Tapa't les orelles, tapa't les orelles!
Però en Joan va seguir caminant, amb pas cansat cap a la foscor
de l'aigua fins que va desaparèixer. Quan en Pere va arribar vora
l'aigua només va trobar la manta humida a terra.
Els esforços per trobar en Joan van ser inútils. No n'hi havia
rastre. En el poble i en tota la regió es van estendre les històries
i murmuracions sobre la desaparició d'en Joan. Històries sobre el
mal d'amor, remors sobre les ànimes i també va créixer el
menyspreu cap a la noia que aquella mateixa tarda reia amb unes
amigues sobre una estranya juguesca. Alguns pretendents de la Carme
van deixar de rondar-la. Preocupats pels morts i els vius, la Carme i
la seva mare van anar a veure una dona vella que vivia en una petita
barraca de pescadors i de la qual tota la contrada deia que parlava
amb les ànimes i sabia que calia fer per allunyar els mals
d'esperit.
La vella no va necessitar que li expliquessin res. Es va mirar la
Carme i li va dir:
- Marxeu tu i la teva família terra endins, busca un marit que
visqui a les muntanyes i procura que ni tu, ni la teva família ni
els teus descendents us acosteu mai al mar, especialment de nit. En
Joan no descansarà i voltarà per sempre més en el vaixell de les
ànimes esperant el moment per a tocar el corn.
La mare es va posar la mà a la butxaca i va fer el gest de donar
unes monedes a la vella.
- No vull els vostres diners. Jo visc en aquesta barraca quasi a
tocar el mar, els tinc com a veïns tot sovint, caminant perduts.
Fins i tot m'entren a casa, i no vull pas que em detestin.
La Carme i la seva família van fer cas a la vella, es van
allunyar molt de la costa i van intentar transmetre als seus
descendents la por al mar, però ja se sap, els anys passen i les
pors s'afebleixen. La gent cada cop creu menys en les velles
històries de morts i cada dia que passa en Joan té més a prop
l'oportunitat de caçar una nova ànima pel trist vaixell de velam
negre.
dimecres, 29 d’octubre del 2014
El Campaner i l'ombra blanca
El campaner d'aquest conte enterbolit per l'excés de vi, malgrat el perill que hi havia en menysprear el record dels morts, sempre tenia ganes de plegar i any rera any feia els tocs de campana curts i sense miraments. Desitjava més continuar la festa bevent i fent la castanyada que no tocant la campana tal i com ell podia i sabia fer. Un any, quan sortia de casa seva, camí del campanar va veure una ombra blanca amb un fanalet que li seguia les passes. Espantat va procurar desfer-se'n, va fer voltes pers carrers estranys i va canviar el camí que sempre emprava. Però l'ombra el va seguir fins el campanar i pacientment es va esperar mentre ell tocava.
En acabar de tocar , va sortir del campanar i va veure amb esglai que l'ombra era allà. El forçà a caminar fins el bosc i li donà una destral per tallar un arbre amb la fusta del qual va haver de fer un taüt.
- El teu propi taüt. - li va dir.
En acabar, el va conduir al cementiri, on li va donar una pala amb la qual cavar una fossa. Una fossa d'una bona fondària.
- La teva pròpia fossa - va ressaltar.
Llavors, un cop acabada la fossa, el va fer tornar al campanar. L'ombra va despenjar la campana i, en el seu lloc, va penjar el campaner, a qui va fer giravoltar a tall de campana, fent-lo tocar a morts.
- Aquest és el toc de difunts del teu enterrament.
Quan ja havia tocat prou, el va despendre d'on era penjat i va anar a caure a la caixa que ell mateix havia fet i es va trobar dins la fossa que ell mateix havia cavat.
Aquesta història era contada entre els campaners que procuraven tocar el millor possible la nit de difunts per evitar la visita de l'ombra blanca.
Adaptació d'una de les llegendes de Tots Sants recollides al Costumari de Joan Amades.
Font: Costumari català
Volum V. Tardor
Salvat Editores
Barcelona, 1956
Subscriure's a:
Missatges (Atom)