El campaner d'aquest conte enterbolit per l'excés de vi, malgrat el perill que hi havia en menysprear el record dels morts, sempre tenia ganes de plegar i any rera any feia els tocs de campana curts i sense miraments. Desitjava més continuar la festa bevent i fent la castanyada que no tocant la campana tal i com ell podia i sabia fer. Un any, quan sortia de casa seva, camí del campanar va veure una ombra blanca amb un fanalet que li seguia les passes. Espantat va procurar desfer-se'n, va fer voltes pers carrers estranys i va canviar el camí que sempre emprava. Però l'ombra el va seguir fins el campanar i pacientment es va esperar mentre ell tocava.
En acabar de tocar , va sortir del campanar i va veure amb esglai que l'ombra era allà. El forçà a caminar fins el bosc i li donà una destral per tallar un arbre amb la fusta del qual va haver de fer un taüt.
- El teu propi taüt. - li va dir.
En acabar, el va conduir al cementiri, on li va donar una pala amb la qual cavar una fossa. Una fossa d'una bona fondària.
- La teva pròpia fossa - va ressaltar.
Llavors, un cop acabada la fossa, el va fer tornar al campanar. L'ombra va despenjar la campana i, en el seu lloc, va penjar el campaner, a qui va fer giravoltar a tall de campana, fent-lo tocar a morts.
- Aquest és el toc de difunts del teu enterrament.
Quan ja havia tocat prou, el va despendre d'on era penjat i va anar a caure a la caixa que ell mateix havia fet i es va trobar dins la fossa que ell mateix havia cavat.
Aquesta història era contada entre els campaners que procuraven tocar el millor possible la nit de difunts per evitar la visita de l'ombra blanca.
Adaptació d'una de les llegendes de Tots Sants recollides al Costumari de Joan Amades.
Font: Costumari català
Volum V. Tardor
Salvat Editores
Barcelona, 1956
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada