El vaixell de les ànimes

En un poble mariner vivia una noia que per la seva bellesa, més que no pas pel seu caràcter, era desitjada per diversos pretendents dels pobles propers. La Carme, que així es deia la noia en homenatge a la patrona dels mariners, feia servir el poder que li donava el fet de ser cercada per tants candidats, jugava i jugava amb ells allargant el moment de la seva elecció. Un dels candidats, anomenat Joan, era dels més agosarats en els seus intents, però també era dels qui menys possibilitats tenia ja que era fill d'una família pobre de pescadors. Malgrat tot, Joan no donava el braç a torçar, ja que la seva obsessió per la noia no el deixava viure en pau.

La vigília de Tots Sants ho va provar de nou, es va arribar a la casa de la noia i en veure-la sortir va aprofitar per a plantejar un cop més la seva proposta. Al cap i a la fi, ella mai no li havia donat un no per resposta. Ella li va contestar:

- Podria casar-me amb un home pobre, però no podria viure amb un home que no és valent.

- Qui diu que no sóc valent?

- No ho sé. La gent parla i alguns diuen que ets poruc i que el mar et fa tremolar més que no pas el fred.

- Això no és pas cert. Quina gent diu això?

- Si vols em pots demostrar que ets valent, fer callar totes les veus i que realment desitges casar-te amb mi. 

- Com ho hauria de fer? 

- Aquesta nit, quan les campanes ja toquin en memòria dels difunts i les famílies estiguin totes recollides a les cases, ves tot sol al port i espera allà a veure si surt alguna ànima pena de les aigües. Si ets capaç de passar la nit vora l'aigua, sense moure't, passaràs a ser el meu promès.

- En una nit com aquesta no es poden fers jocs com aquest.

- És precisament en una nit com aquesta quan té valor fer un joc com aquest.

Joan va tornar amb el cap cot a casa. Per una banda somniava en la promesa de la noia i en el futur que li esperava amb una dona tan bella, però per altra el pes de totes les històries que havia sentit des de menut sobre les ànimes i la nit de difunts li pesaven tant que li ensorraven l'ànim. Decidit a fer-ho, va anar a trobar en Pere, el seu amic i veí des de ben petits.

- Joan, no pots fer aquesta ximpleria. Jo no crec en ànimes ni en monstres del mar, però val més no temptar la sort. 

- Si no ho faig, no només la perdré a ella, sinó que jo mateix tindré vergonya per sempre d'haver tingut por. Només imaginar-me-la explicant a tothom, entre rialles, la por que vaig tenir en no gosar-ho fer, quan ho tenia a la mà em posa malalt. Estic decidit a passar la nit allà. 

- Si estàs decidit a fer-ho, jo t'hi acompanyaré.

- No pots acompanyar-m'hi. Això ho haig de fer tot sol. 

- Doncs si així ho vols fer, segueix aquest consell, si veus qualsevol cosa, sigui el que sigui no te l'escoltis. 

- Demà riure'm de tot això - va dir sense massa convenciment.

Unes hores després d'aquesta conversa, quan ja era fosc i tothom era a casa, en Joan es va fondre amb la foscor d'una nit sense lluna i va baixar cap el port. Va buscar un racó ben a prop de les onades que colpejaven les roques, es va tapar amb una manta que duia i es va asseure a esperar les ànimes.

En Pere donava voltes a la seva habitació, neguitejat pel que li podia passar en Joan. Fart de patir, va decidir llevar-se i treure al cap al port per veure si el seu amic estava bé. Es va abrigar de pressa i va fer el mateix camí que en Joan, caminant en la mateixa foscor, però amb un fort vent que bufava llastimós. Quan era vora el port, li va semblar veure entre les ombres, potser dins les aigües el seu amic dret. Enfront seu, mar en dins, s'hi entreveia una gran ombra, semblava un vaixell fosc de contorns difusos i velam negre. Ressonava el so d'una mena de corn marí, com el vent del mar. O potser era vent. Vent que deia, gemegant, vine amb nosaltres. Pere es va posar les mans a les orelles i va cridar tan fort com va poder:

- Joan, no l'escoltis! Tapa't les orelles, tapa't les orelles!

Però en Joan va seguir caminant, amb pas cansat cap a la foscor de l'aigua fins que va desaparèixer. Quan en Pere va arribar vora l'aigua només va trobar la manta humida a terra.

Els esforços per trobar en Joan van ser inútils. No n'hi havia rastre. En el poble i en tota la regió es van estendre les històries i murmuracions sobre la desaparició d'en Joan. Històries sobre el mal d'amor, remors sobre les ànimes i també va créixer el menyspreu cap a la noia que aquella mateixa tarda reia amb unes amigues sobre una estranya juguesca. Alguns pretendents de la Carme van deixar de rondar-la. Preocupats pels morts i els vius, la Carme i la seva mare van anar a veure una dona vella que vivia en una petita barraca de pescadors i de la qual tota la contrada deia que parlava amb les ànimes i sabia que calia fer per allunyar els mals d'esperit.

La vella no va necessitar que li expliquessin res. Es va mirar la Carme i li va dir:

- Marxeu tu i la teva família terra endins, busca un marit que visqui a les muntanyes i procura que ni tu, ni la teva família ni els teus descendents us acosteu mai al mar, especialment de nit. En Joan no descansarà i voltarà per sempre més en el vaixell de les ànimes esperant el moment per a tocar el corn.

La mare es va posar la mà a la butxaca i va fer el gest de donar unes monedes a la vella.

- No vull els vostres diners. Jo visc en aquesta barraca quasi a tocar el mar, els tinc com a veïns tot sovint, caminant perduts. Fins i tot m'entren a casa, i no vull pas que em detestin.

La Carme i la seva família van fer cas a la vella, es van allunyar molt de la costa i van intentar transmetre als seus descendents la por al mar, però ja se sap, els anys passen i les pors s'afebleixen. La gent cada cop creu menys en les velles històries de morts i cada dia que passa en Joan té més a prop l'oportunitat de caçar una nova ànima pel trist vaixell de velam negre.