DONES

El mes de juny

Al juny, la falç al puny

Poema del mes de juny
tot groc de sol i de blat
lliris florits a muntanya
les platges de bat a bat.

Quina llum el mes de juny
aspra i dolça encesa i clara
mil fogueres dalt dels cims
Es miren a la mar blava.

Olga Xirinacs

_______________________________

SARDANA: JUNY

LES ARANYES I LA NIT DE NADAL

A la nit de Nadal, poc després de néixer l’Infant Jesús tothom va anar a portar-li presents, els pastors li duien formatges, xaiets, mantega... d’altres li oferien llet, pa, peixos... alguns confiters li portaven xocolata, torrons, galetes... una pagesa li oferia un pollastre, un cistell de pastanagues... uns nens li donaven dibuixos, treballs manuals, fins i tot una colla li cantaven nadales... passada la mitja nit tots cansats per la festa, la caminada i l’espera van anar a dormir.

Va ser quan al mig d’aquell silenci els animals que eren per allà també van oferir a l’Infant Jesús tot allò que tenien o sabien fer; un canari va fer uns refilets i una cantarella com mai no s’havia sentit enlloc, uns gatets li van dur els seus cascavells mentre amb la cua li feien manyagues, un gos es va posar dret sobre les seves potes del darrera i va començar a ballar una divertida dansa que va fer somriure a l’Infant, uns xais petits amb la seva llaneta li cobrien els peuets i li donaven escalfor; tots miraven de fer-li alguna cosa, fins que van arribar les aranyes; en veure-les, els altres animals van posar una cara estranya, un xic com de fàstic o desagradable, qui sap que oferirien aquelles bestioles tan lletges! De seguida les aranyes es van enfilar al sostre i tot filant, filant van anar teixint diferents fils de teranyina de color gris que penjaven per aquí i per allà.

Que lleig!, deien alguns animals.

Però elles no paraven de treballar, allò era tot el que sabien fer i ho feien el millor possible, però els altres se’n reien o feien mofa.

L’Infant Jesús, content com estava i agraït ja que sabia que allò era el millor present que podien oferir les aranyes, va alçar la mà, i beneint els animalots i els fils de teranyina, aquestes es van convertir en colors platejats i plens de llum que van ser l’admiració de totes les altres bestioles.

I encara avui en dia, es recorda aquest fet de les aranyes, i quan s’adorna l’arbre de Nadal se li pengen fils prims com llàgrimes, llargs, lluents, daurats o platejats que li donen una bellesa gairebé màgica i lluminosa.

Ramon Fuster i Rabés – “Celebrem el Nadal”

EL SILENCI DELS MORTS

EL SILENCI DELS MORTS

La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.
Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.

No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.
Què sabem de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t manifestaran.
I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
Usa dels morts així.

Joan Vinyoli

Cementiris

GUIA D'UN CEMENTIRI RURAL

Aquí només s'hi pot venir els dies
assenyalats (la resta de l'any tanquen).

En aquest lloc no es designen els morts
ja que esdevenen, cada any, un record,
viu. En el fons tothom sap que és veí
de l'altre, fins i tot del que contempla
la vida des del seu racó marmori.

Així, el cementiri es converteix
en un local més que el poble conserva,
com els diversos bars on recuperen
l'oblit, com els pocs bancs en què no es fa
cap gestió, només s'hi tafaneja.

Un cementiri rural no és cap línia
divisòria, no separa els vius
dels morts, sinó dos diferents estadis
d'una mateixa situació
que els habitants, com a veïns, relleven.

Xavier Farré

GUIA D'UN CEMENTIRI URBÀ

L’anonimat de les persones mudes
és el canvi més freqüent en aquest
banc on les gestions no fan fallida.

Gairebé sempre hi ha gent que passeja,
gent que reflexiona, gent que plora,
gent que profundament no sap comprendre
per quin motiu es trobn en aquesta
solitud augmentada en miralls
trencats per unes lletres que no volen
dir res, dates que la història perd.

Els cementiris urbans són reflexos
de les seves ciutats que es fan presents
al llarg de tots els dies i les nits.

Un cementiri urbà és una frontera
que separa la solitud humana
de l’anònima solitud de l’ànima.

Xavier Farré

L'alzina que sagna

Quan ja començava a fer-se fosc, l’Enric, un home sense por, caminava tot sol cap a Campdevànol remugant contra els seus amics que acabava de deixar. Havien estat fent una timba, però els molt porucs no havien volgut continuar jugant fins tard com feien habitualment per no sé quins romanços sobre la nit de Tots Sants. S’ha de ser curt de gambals per creure en aquestes històries de velles, pensava l’Enric. Històries sobre les ànimes de difunts que havia sentit tota la vida. Qui pot creure encara en això?

No sé si les persones que esteu llegint aquesta història heu caminat mai soles de nit per camins rurals allunyats de la llum i els sorolls de les ciutats. S’hi ha d’estar avesat o tenir els nervis temperats per avançar sol en la foscor. A més si és la nit de difunts i t’has passat la tarda escoltant històries de morts i malediccions és difícil mantenir el pas, però l’Enric no tenia aquest problema. Potser la seva mentalitat pràctica i enfocada a la vida quotidiana no estava preparada per imaginar-se tots els horrors que li explicaven.

Així doncs, continuava caminant distret en els seus pensaments quan de cop i volta va començar a sentir uns crits. Uns crits que no podia dir si eren de dolor o de por, esmorteïts per la distància i el bosc. Potser la majoria de les persones haurien fugit, corrent per intentar arribar el més aviat possible al poble, però l’Enric era fidel als seus principis. Va agafar aire i va sortir del camí en direcció d'on venien els crits, sense córrer, sense presses i intentant contenir els batecs del cor. Es va endinsar en el bosc, amb l’orella atenta per a guiar-se en direcció als laments esporàdics que sentia. No li va caldre allunyar-se gaire del camí per arribar a una clariana entre els arbres on el dolor i els crits ofegats bullien com si fos una olla a pressió. Els crits li arribaven al cap, traspassaven el cervell, crits d’homes joves que cridaven, odi i por. Va quedar dret, palplantat buscant, amb la mirada, algú que necessites ajut, però estava sol i enfront seu només hi havia una alzina, una alzina que sagnava. Va fixar la mirada en l’arbre del qual sortia un líquid espès i que semblava plorar, amb un plor que s’unia al de totes aquelles veus que se li ficaven al cap. Però allà no s’hi veia ningú, ningú més que ell i l’arbre. No va poder més i va córrer, córrer sense mirar on posava els peus, perdent a cada passa una part de la seva seguretat. Va retrobar el camí i va seguir corrent en la foscor, sense control fins que alguna cosa se li va aparèixer entre les ombres. Va frenar de sobte per evitar ensopegar amb un vell que anava en sentit contrari. Un vell menut que caminava amb dificultats.

- Atura’t noi. Els has sentit, oi? –va preguntar el vell.

L’Enric, més tranquil en sentir una veu humana, va preguntar:

- Sí, vostè en sap alguna cosa?

Ara que havia deixat de córrer i estava més calmat, va reconèixer l’home, era un vell solitari del poble amb el qual amb prou feines creuava unes paraules de tant en tant.

- És una història antiga, la gent xerra, però ja molt pocs la coneixen i la majoria dels qui la coneixen no en volen saber res.

- Jo vull saber-ho.

- Doncs bé, ja fa molts anys, durant les carlinades, la tercera de les guerres carlines, un grup de carrabiners que defensaven Ripoll van ser presos pels carlins. En la clariana davant de l’arbre els presoners van ser afusellats. Alguns d’ells eren joves i cridaven. Cridaven molt fort.

- I la sang de l’arbre?

- Una de les bales va ferir l’alzina i cada any per les mateixes dates l'arbre, quan el sol es pon, comença a plorar aquest suc estrany que la gent diu que és sang.

L’home va donar una passa endavant indicant que volia posar final a la conversa.

- Però com pot saber tantes coses? I on va ara?

- Quan era jove jo també vaig veure el que tu has vist avui. Però jo ja coneixia la història dels pobres carrabiners i vaig saber reconèixer la seva por, que era més gran que no pas la meva. Des de llavors tots els anys m’arribo fins l’alzina i m’estic una estona allà, acompanyant-los. I em faig la il·lusió que potser els ajudo a aconseguir la pau.

L’home es va acomiadar i va prosseguir el seu camí cap a l’alzina amb petites passes, es va endinsar en la foscor i al cap de pocs segons havia desaparegut.

L’Enric no va explicar aquesta història a la gent del poble ni als seus amics, però pocs anys després quan es va assabentar que l’home vell havia mort va decidir que potser era la seva obligació fer, un cop a l’any, una visita a l’alzina.

Adaptació d'una de les llegendes de Tots Sants recollides al Costumari de Joan Amades.

Font: Costumari català
Volum V. Tardor
Salvat Editores
Barcelona, 1956

El vaixell de les ànimes

En un poble mariner vivia una noia que per la seva bellesa, més que no pas pel seu caràcter, era desitjada per diversos pretendents dels pobles propers. La Carme, que així es deia la noia en homenatge a la patrona dels mariners, feia servir el poder que li donava el fet de ser cercada per tants candidats, jugava i jugava amb ells allargant el moment de la seva elecció. Un dels candidats, anomenat Joan, era dels més agosarats en els seus intents, però també era dels qui menys possibilitats tenia ja que era fill d'una família pobre de pescadors. Malgrat tot, Joan no donava el braç a torçar, ja que la seva obsessió per la noia no el deixava viure en pau.

La vigília de Tots Sants ho va provar de nou, es va arribar a la casa de la noia i en veure-la sortir va aprofitar per a plantejar un cop més la seva proposta. Al cap i a la fi, ella mai no li havia donat un no per resposta. Ella li va contestar:

- Podria casar-me amb un home pobre, però no podria viure amb un home que no és valent.

- Qui diu que no sóc valent?

- No ho sé. La gent parla i alguns diuen que ets poruc i que el mar et fa tremolar més que no pas el fred.

- Això no és pas cert. Quina gent diu això?

- Si vols em pots demostrar que ets valent, fer callar totes les veus i que realment desitges casar-te amb mi. 

- Com ho hauria de fer? 

- Aquesta nit, quan les campanes ja toquin en memòria dels difunts i les famílies estiguin totes recollides a les cases, ves tot sol al port i espera allà a veure si surt alguna ànima pena de les aigües. Si ets capaç de passar la nit vora l'aigua, sense moure't, passaràs a ser el meu promès.

- En una nit com aquesta no es poden fers jocs com aquest.

- És precisament en una nit com aquesta quan té valor fer un joc com aquest.

Joan va tornar amb el cap cot a casa. Per una banda somniava en la promesa de la noia i en el futur que li esperava amb una dona tan bella, però per altra el pes de totes les històries que havia sentit des de menut sobre les ànimes i la nit de difunts li pesaven tant que li ensorraven l'ànim. Decidit a fer-ho, va anar a trobar en Pere, el seu amic i veí des de ben petits.

- Joan, no pots fer aquesta ximpleria. Jo no crec en ànimes ni en monstres del mar, però val més no temptar la sort. 

- Si no ho faig, no només la perdré a ella, sinó que jo mateix tindré vergonya per sempre d'haver tingut por. Només imaginar-me-la explicant a tothom, entre rialles, la por que vaig tenir en no gosar-ho fer, quan ho tenia a la mà em posa malalt. Estic decidit a passar la nit allà. 

- Si estàs decidit a fer-ho, jo t'hi acompanyaré.

- No pots acompanyar-m'hi. Això ho haig de fer tot sol. 

- Doncs si així ho vols fer, segueix aquest consell, si veus qualsevol cosa, sigui el que sigui no te l'escoltis. 

- Demà riure'm de tot això - va dir sense massa convenciment.

Unes hores després d'aquesta conversa, quan ja era fosc i tothom era a casa, en Joan es va fondre amb la foscor d'una nit sense lluna i va baixar cap el port. Va buscar un racó ben a prop de les onades que colpejaven les roques, es va tapar amb una manta que duia i es va asseure a esperar les ànimes.

En Pere donava voltes a la seva habitació, neguitejat pel que li podia passar en Joan. Fart de patir, va decidir llevar-se i treure al cap al port per veure si el seu amic estava bé. Es va abrigar de pressa i va fer el mateix camí que en Joan, caminant en la mateixa foscor, però amb un fort vent que bufava llastimós. Quan era vora el port, li va semblar veure entre les ombres, potser dins les aigües el seu amic dret. Enfront seu, mar en dins, s'hi entreveia una gran ombra, semblava un vaixell fosc de contorns difusos i velam negre. Ressonava el so d'una mena de corn marí, com el vent del mar. O potser era vent. Vent que deia, gemegant, vine amb nosaltres. Pere es va posar les mans a les orelles i va cridar tan fort com va poder:

- Joan, no l'escoltis! Tapa't les orelles, tapa't les orelles!

Però en Joan va seguir caminant, amb pas cansat cap a la foscor de l'aigua fins que va desaparèixer. Quan en Pere va arribar vora l'aigua només va trobar la manta humida a terra.

Els esforços per trobar en Joan van ser inútils. No n'hi havia rastre. En el poble i en tota la regió es van estendre les històries i murmuracions sobre la desaparició d'en Joan. Històries sobre el mal d'amor, remors sobre les ànimes i també va créixer el menyspreu cap a la noia que aquella mateixa tarda reia amb unes amigues sobre una estranya juguesca. Alguns pretendents de la Carme van deixar de rondar-la. Preocupats pels morts i els vius, la Carme i la seva mare van anar a veure una dona vella que vivia en una petita barraca de pescadors i de la qual tota la contrada deia que parlava amb les ànimes i sabia que calia fer per allunyar els mals d'esperit.

La vella no va necessitar que li expliquessin res. Es va mirar la Carme i li va dir:

- Marxeu tu i la teva família terra endins, busca un marit que visqui a les muntanyes i procura que ni tu, ni la teva família ni els teus descendents us acosteu mai al mar, especialment de nit. En Joan no descansarà i voltarà per sempre més en el vaixell de les ànimes esperant el moment per a tocar el corn.

La mare es va posar la mà a la butxaca i va fer el gest de donar unes monedes a la vella.

- No vull els vostres diners. Jo visc en aquesta barraca quasi a tocar el mar, els tinc com a veïns tot sovint, caminant perduts. Fins i tot m'entren a casa, i no vull pas que em detestin.

La Carme i la seva família van fer cas a la vella, es van allunyar molt de la costa i van intentar transmetre als seus descendents la por al mar, però ja se sap, els anys passen i les pors s'afebleixen. La gent cada cop creu menys en les velles històries de morts i cada dia que passa en Joan té més a prop l'oportunitat de caçar una nova ànima pel trist vaixell de velam negre.