dijous, 24 de desembre del 2009

L’hoste de Nadal

“Quan l’infant Sauló era petit, a casa seva tenien el costum, costum corrent de totes les famílies amb infants del Camp de Tarragona, de portar els menuts, un dia o dos abans del vint-i-cinc de desembre, als baixos de la casa on hi ha la llenya apilada, per tal de cercar-hi el tió de Nadal.
Davant les soques gruixudes, sovint encara terroses i amb grumolls argilencs aferrats a les rels d’avellaners, garofers o oliveres pels anys atuïts o pels freds d’un hivern massa cru, entrava als petits una alegre frisança d’endevinar quina fóra de dintre la pila negrosa la que seria el tió de Nadal.
La que durien bentost a la cuina, que amorrarien de cap a les brases, que baldarien a cops de bastó i ella els daria torrons i joguines i tot fonent-se en flames i cendres, la soca morta de temps reviuria a la llar i al seu voltant encendria l’amor i la joia que als homes ajunta els focs de Nadal.
-“Va! Trieu!”, deia el mosso Josep. “ Trieu la més grossa!” Ells volien la més retrorçada, l’estranya, la que no té figura de soca i que a llurs esguards infantils prenia forma de bèstia, de cavall o de mula, aquelles formes fantàstiques del regne animal que de vegades prenen les soques dels arbres, aquella forma animada que ha de tenir un bon tió de Nadal.
Al coll carregada, envoltat de gaubança i cridòria, Josep la muntava a la cuina, l’ajeia a la llar, però no la deixava cremar, perquè calia esperar la gran vetlla, gran vetlla del fet sorprenent i inefable… Per als infants que l’havien triada, d’ençà que Josep l’havia duta a l’esquena, ja era, però, la flor de llur somni, el meravellós tió de Nadal.
S’embadalien de veure-la enorme al peu del mur fosc i torrat de la llar, inconmovible i sencera, llepada de flames, de socarrim i de fum envoltada, però insensible a les urpes del foc com si sabés que no era encar l’hora, que no era encara el seu dia, el dia, l’hora, la vetlla de fer el gran paper de tió de Nadal.

Mentrestant el nodrien amb segó i garrofes, carbassa i alfals i, obedients al consell de llurs pares, el deixaven tot sol a la cuina –que davant d’altri no gosa menjar-, el deixaven tot sol amb les menges tan bones que esdevindrien torrons i joguines la nit de Nadal.
La vetlla sagrada, la meravellosa vetlla de Nadal, el tió empenyien, el tió abocaven de cap a les flames i se li arboraven els cabells vermells. Llavors exultaven els petits i els grans: “Caga tió, sinó et daré un cop de bastó!” I de sota el ventre del sofert tió eixien joguines, torrons d’avellanes i aquell de la mula, que era un cagalló tot enfarinat com un massapà, l’innocent engany present de l’estable que a tots feia riure, l’engany de cada any, que evoca l’estable del primer Nadal.

JOAN PUIG I FERRETER
L’hoste de Nadal (fragment)
–Història amb aire de balada-

diumenge, 13 de desembre del 2009

Per Santa Llucia, llarga és la nit i curt el dia


Per il·luminar l'article d'aquesta setmana res millor que consultar un nou llibre que acaba de sortir: Paremiologia del Calendari (Costums, llegendes, cançons, proverbis, gloses i refranys) d'Edicions Documenta Balear, un material extraordinari que pacientment va recollir el pare Francesc Bonafè i Barceló i que Guillem Villalonga, amb voluntat didàctica, però fent un servei impagable a la cultura tradicional, ha ordenat i posat al dia.

No podem estar d'afegir que aquest deu ser, possiblement, el millor llibre que sobre el calendari ha sortit al nostre àmbit cultural durant els últims anys. El regal de Nadal perfecte, dit sia de passada, per als nombrosos amants de la nostra cultura.

SANTA LLUCIETA, GUARDAU-MOS ETS UIS QUE, SI MOS DAU FOSQUES, VOS FAREM EMBULLS. La patrona dels astrònoms i advocada de les malalties de la vista té (afegeix el llibre) un santuari a Mancor. Referent a la durada del dia hi ha el refrany mallorquí que diu "Per Santa Llucia, s'allarga sa nit i s'acurça es dia" evidentment inexacte, ja que això no ocorre fins a alguns dies més tard, però que s'ha demostrat que es tracta d'un refrany popularíssim i anterior a la reforma del calendari gregorià, ja que recull el desfasament astronòmic que patia el calendari abans de 1582. Santa Llucia és, a més, la patrona dels invidents, oculistes, òptics, sastres i cosidores, de les empleades del tèxtil en general i dels vidriers, ganiveters, matalassers i conserges. També és la patrona d'alguns pagesos i de molts oficis en els quals la vista és un requeriment important com els electricistes, els xofers, els esmoladors, els modistes, els dissenyadors gràfics o els escriptors.

ADVOCADA CONTRA EL MAL D'ULLS.La invoquen contra tota malaltia o defecte de la vista, les hemorràgies, infeccions de la gargamella, deliris i al·lucinacions i el mal d'ull conegut en llengua gallega com "meigallo" o en basc "beguinco". A Galícia la teoria popular explica que una persona podia transmetre el mal a un altre només amb la mirada.

Aquest fet estava molt estès a Andalusia, on creuen fervorosament que per enveja hi ha persones que tenen el suficient poder per condensar a l'interior el mal i projectar-lo a través dels ulls mitjançant una poderosa mirada. Una persona afectada pel mal d'ull es veu implicada en una situació de petites i continuades desgràcies de les quals resulta difícil sortir-ne.

QUE SANTA LLUCIA ET CONSERVI LA VISTA. Aquesta expressió demostra que el poble té molta devoció per aquesta santa. Existeixen oracions especials dedicades a Santa Llucia per fer sortir, per exemple, una busca de dins un ull. Els refranys referits a aquesta festa se centren en la durada del dia i la nit i la proximitat de Nadal. "Por Santa Lucia tan longa é a noite como o dia" diuen a Galícia. "De Santa Llúcia a Nadal, dotze dies de cabal" expressen els catalans.

En aquest sentit, existeix la creença que els dotze dies que passen entre Santa Llucia i Nadal representen els dotze mesos de l'any, i que el temps atmosfèric que domini cada un d'aquests dies denota el temps que ha de fer en el seu mes respectiu. Són els comptes de Salomó, que comencen per Santa Llucia. Però d'això, en parlarem un altre dia...