Platja de tardor (Xavier Amorós)

29 de setembre de 1988

Botigues de mar 1987-1989

Sóc, plantat, a la platja plena de sol, en ple migdia. La Sònia, tres metres més enllà, esvelta i alzinada, contempla l'horitzó amb els ulls entreoberts. La mar és resplendent; l'aigua, enlluerna.

El sol ja no rosteix. És un sol que no crema: és el sol de setembre, que acull càlidament, que t'amanyaga. Carrega l'aire de tebiors aturades, de tebiors candoroses, de partícules flonges, com una pols de caixmir que s'esvaís entre clarors afables.

A la platja d'avui, -la platja del dissabte- hi ha molta gent, a grups, que no es destorben, que reposen molt quiets, somrient, en silenci, a tanta lluminària, rebent la sal i l'or com un regal que estimen. La festa de setembre abasta els horitzons, sense calitja que la torbi, sense un núvol hostil, amb tots els finestrals de la rosa dels vents oberts de bat a bat. Tothom adora el sol, com si la platja fos un enorme oratori, com si s'entreveiés el paradís perdut o, si més no, el seu trailer.

Arriba, temps enllà, amb el sol dalt de tot, una brisa frescal, feta garbí seràfic, talment una incessant desfilada de pètals, màgicament soldat, sense plecs ni costures, que et passa per la pell amb sol acumulat i que t'amoixa igual que la gata d'angora més manyaga, sortil

lera de tacte sedós i vegetal, Mata-Hari vinguda, no exactament del glaç, sinó, potser, del fons d'una boixeda.

I a l'instant, et revé, com de sorpresa, la idea d'un record fet olor de setembre posat sota d'un bosc, d'un bosc del mateix Camp, sense allunyar-nos gaire. És llavors quan retornen les paraules majors: la veu del Ramon Gomis, parlant, ahir, d'aquell Paisatge de tardor, en un ajuntament també vestit de festa.